Ressonància i projecció
On s'amplifica realment la veu: gola, boca i màscara. Com aconseguir un so que ompli la sala sense cridar.
7 min de lectura
Les cordes vocals, soles, fan un so petit i pobre, com una corda de guitarra sense caixa. El que converteix aquell brunzit en veu són els espais que té al damunt: la faringe, la boca i el nas. Cantar bé és, en gran part, aprendre a donar forma a aquests espais.
La caixa de ressonància
- Faringe (la gola): el ressonador més important. Una gola ampla i tova— la sensació de l'inici d'un badall — dona el so rodó i calent.
- Boca:canviant la posició de llengua, llavis i mandíbula hi «esculpim» les vocals i el color.
- Nas i màscara:les vibracions que notem al front, al nas i als pòmuls quan el so va ben col·locat. No és cantar «amb el nas» (nasal), és cantar cap a la màscara.
Projecció: lluny sense cridar
Projectar no és empènyer més aire ni cantar més fort: és posar el so on ressona. Un so ben col·locat a la màscara, amb la gola oberta i el suport actiu, travessa una sala sencera sense esforç; un so empès des de la gola es queda a tres metres i, a sobre, cansa.
Exercicis
Exercici 1
El brunzit de l'abella (humming)
Amb els llavis tancats però les dents separades (espai d'un dit dins la boca), fes mmmmmen una nota còmoda buscant pessigolles als llavis i al nas. Si els llavis no vibren, obre més l'espai interior. Puja i baixa per graus sense perdre el pessigolleig: és el GPS de la col·locació.
Exercici 2
Del mmm a la vocal
Canta mmm—aaa lligat: comença amb el brunzit ben situat i obre cap a la A sense que les vibracions marxindel nas i els pòmuls. Repeteix amb totes les vocals: mmm—eee, mmm—iii… La vocal ha d'heretar el lloc del mmm.
Exercici 3
El badall amagat
Comença un badall amb la boca tancada (es nota com s'aixeca el paladar tou i s'eixampla la gola) i, just en aquell punt, canta una frase suau. Aquesta amplada interior és la «catedral» on el so ressona. Compte: badall començat, no badall sencer — exagerat, enfosqueix la veu.
Exercici 4
Ning-ning a la màscara
Canta ning-ning-ning(com una campaneta) en notes mitjanes, buscant el màxim de vibració al nas i al front amb el mínim esforç de gola. Després canta la mateixa nota amb vocal oberta mantenint aquella brillantor. És l'exercici clàssic per trobar l'anomenat squillo(el timbre que talla l'aire).