Postura: l'instrument ets tu
L'alineació del cos, les tensions que roben so i com preparar-se per cantar dret o assegut, amb exercicis pràctics.
6 min de lectura
Un violinista mai tocaria amb el violí mig tort i les cordes destensades. El nostre instrument és el cos: la postura no és una qüestió d'estètica, sinó d'acústica. Un cos alineat i lliure de tensions deixa passar l'aire, deixa vibrar les ressonàncies i no es cansa.
L'alineació
Vista de costat, la postura de cant ideal posa en una mateixa línia vertical orella, espatlla, maluc i peu. Ni soldat estirat ni sac enfonsat: la sensació és d'un cos llarg i elàstic, com si un fil ens estirés suaument des de la coroneta.
- Peus:separats a l'amplada dels malucs, pes repartit (ni de puntetes ni sobre els talons), genolls desbloquejats.
- Pit:còmodament ample i «noble», sense inflar-lo. No s'ha d'enfonsar quan s'acaba l'aire.
- Espatlles: avall i enrere, com si caiguessin. Pugen? Senyal de respiració alta.
- Cap: la nuca llarga i la barbeta paral·lela a terra. Per cantar aguts, no aixequis la barbeta: tanca la gola.
- Mandíbula i llengua: els dos lladres de so més grans. Mandíbula que cau solta, llengua tova amb la punta tocant les dents de baix.
Exercicis
Exercici 1
El titella
Dret, imagina un fil que t'estira de la coroneta cap al sostre. Deixa que tot el cos «pengi» lleuger del fil. Després encongeix les espatlles fins a les orelles, aguanta 3 segons i deixa-les caure de cop. Repeteix 3 vegades: la posició on cauen és la bona.
Exercici 2
La paret amiga
Posa't d'esquena a una paret tocant-hi talons, sacre, esquena i cap. Respira tres cops profundament sense perdre cap punt de contacte i, mantenint la sensació, fes una passa endavant i canta una frase. El cos recorda l'alineació uns quants minuts: renova-la sovint.
Exercici 3
Mandíbula de nina
Amb els palmells a les galtes, deixa caure la mandíbula i mou-la suaument amb les mans (ella no fa res, les mans ho fan tot). Després canta «ia-ia-ia» en una nota còmoda amb aquesta mateixa mandíbula solta. Si el ritme de la cançó el fa la mandíbula, hi ha tensió: el ritme l'ha de fer la llengua i l'aire.